Nàr per fonghi – Di Cornelio Galas

Quéla volta che avevo trovà i fonghi, ma con tant de scontrin del banchéto…

Quei che se n'entènde i dìs, zamài da 'n pàr de stimàne, che st'àm per binàr su i fonghi bisognerà spetàr almém fin a feragost se non adiritura i primi de setémber. Tut colpa dela sùta de lùi, anca se a dir la verità de aqua nei dì passài n'è vegnù zo fim màssa.
Tutmal ghe se vòl la tèra umida per i fonghi. Anca se – vàrda tì – quei màti i vèi su dessiguàl l'istéss.
 
Som vegnù su en de na faméa de cazadori e fongaroi. Ma ho rovinà – disènte cosita – la tradizióm. Sia per l'una che per l'altra passióm.
Anca per el fatto che no m'è mai piasù sbaràr (gnanca soto naja) e, per i fonghi, me paiséva e me piàs anca adès magnarli co la so bela polentina.
Ma nar a zercarli e far scarpinàe nei boschi... per po' vegnir a casa sudà, magari co le braghe sbregàe e rassàe de spine.
No, disevo, «ma voi né pur a zercarli che dopo ve aiuto a zernìrli».
 
Quele poche volte (soratùt da bocia) che sòm nà per fonghi, po', ho capì che se no te conossi le «màcie» (cioè i posti giusti) te rìsci de raspàr dapertut trane che, apunto, tra le piante e 'l sotobosch che sconde (sol a mi?) i fonghi pù boni.
Ho emparà tra l'alter che quei che conóss le macie no i te dìs dove le è gnanca se te ghe prometéssi soldi. L'è na roba sua. I è lori che i deve far semper bela figura quando se va nei boschi.
Depù: tute le volte che som nà con sto tipo de fongaròi me paréva squasi che i me toléssa per le bale.
«Bòcia, và su quel costóm là via che dovrìa esserghe le brise...».
E mì, oscia, névo vers el costóm, vardévo en tuti i bùsi a costo de farme mal a gambe e màm.
Gnente.
 
Quando tornévo endrìo col zestìm vòt, sto fongarol furbo l'aveva zà empienì el suo de brise, finferli, russole, fonghi dal sangue.
E, cramento, l'aveva trovà tuti sti fonghi propri nel posto dove ero nà prima mi, propri el posto da dove el m'aveva dìt ne nar via, vers el costóm, diaolporco.
Capiré bem el nervoso che vegnìva ala fim de la féra, quando se tornéva ale bàsse.
Lù piem de fonghi e mì... con do fragoléte de mont.
 
No parlénte po' dei fonghi màti (quei che no i è bòni gnanca ne risòt) o pèzo de quei velenosi.
El pù dele volte, quando trovévo qualcos anca mi, l'era tut en scorlàr la testa:
«No, quel lì el ghe somiglia ala russola ma no 'l sa de gnent... No, sta atento, quela lì la par na mazza de tambur (el prataiolo) co la capèla seràda ma l'è velenosa, tòssega. Làvete le mam apena te pòdi neh.»

Ensoma, no ero propri taià per nar per fonghi. E cosìta, na volta, apena sposà, per far bela figura coi suoceri (fongaròi) de Laives, gò dìt ala spósa:
«Varda, domam matina vago per fonghi su en val de Léder. Ti entànt meti su la polenta che quando a mezdì ariva i tói a magnar, ariva anca i fonghi”.
Sòm partì sul prést, vers le séi de matina. Pò el temp de farme en café, na briós, lézer i giornai e, ale tante, el Morghen de Riva l'aveva demò avert la so botega.
Gavévo zà dit da qualche dì che se ghe arivéva fonghi boni, el me li tegnìssa via.
 
E difàti, apena arivà, el m'ha fat veder na casetìna piena de brise, fonghi dal sangue, finferli... gh'era en po' de tut oscia.
Tut content, en machina, stravàzo i fonghi nel me zestél e via, al bar per el bianchét e do patatine, tant per far veder che ero stà via tuta la matina nei boschi.
Pò arivà a casa, meto lì el zestél sula banchéta en cosìna.
E i suoceri: «Oscia madòna, che guten... ja».
En figuróm.
El suocero che el me dìs: «Te hilfe ich a tagliaren e curaren...».
Digo mi: «Se no te vòi alter».
 
E sto chì: «Tofe hast du messo coltellen?»
Ghe digo: «En fònt al zèst, cramento... scrauta en mèz».
El suocero el zerca, el zerca e... salta fòra el cortèl...
E sóto el cortèl anca el scontrìm del Morghen, diaolporco.
No ve conto el rest. V'el làsso enmaginar.